Científics de Vall d’Hebron patenten un pèptid que permet la internalització més ràpida de fàrmacs dins les cèl·lules i el disseny de nanoconjugats terapèutics més efectius

La membrana d’una cèl·lula és una barrera eficaç que dificulta el lliurament dirigit de molècules, com ara compostos terapèutics. Durant els últims anys, s’han desenvolupat diverses estratègies per fer arribar les molècules a l’interior cel·lular, però en general, els mètodes desenvolupats presenten encara una baixa eficàcia i/o toxicitat. “L’ús de nanoconjugats terapèutics com a nanomedicines facilita el transport i l’alliberament de fàrmacs a cèl.lules diana, però sovint, amb menys eficiència del que voldríem”, afirma el Dr Simó Schwart Jr, cap del grup CIBBIM-Nanomedicina- Direccionament i Alliberament Farmacològic del Vall Hebron Institut de Recerca (VHIR). Davant la necessitat de poder fer arribar més fàrmacs o proteïnes dins les cèl·lules, una de les alternatives per poder incrementar la quantitat que entra al seu interior de manera més ràpida és allò que es coneix com Cell penetrating peptides o pèptids internalitzadors cel·lulars, petites seqüències d’aminoàcids que tenen la capacitat de poder interaccionar amb les membranes plasmàtiques de les cèl·lules i, fruit d’aquesta interacció, aconseguir que internalitzi més fàcilment la càrrega que transporten.  Un exemple d’aplicació seria quan un pèptid internalitzador s’uneix a un nanoconjugat terapèutic, aconseguint una més gran capacitat d’entrada del nanoconjugat a l’interior cel.lular i, per tant, d’alliberar dins les cèl·lules els fàrmacs que transporta.

Fins ara, un dels pèptids internalitzadors utilitzats més important ha estat el conegut com a TAT. Ara, un equip d’investigadors liderat pel Dr. Schwartz Jr, ha descobert una seqüència comuna a una família de pèptids que superen significativament els resultats de TAT i faciliten la internalització cel.lular de nanoconjugats de manera molt significativa. Aquests pèptids deriven d’una proteïna de membrana que s’anomena CD300 i que té una capacitat molt alta d’interaccionar amb l’esfingomielina, un lípid que es troba en totes les membranes plasmàtiques i també en orgànuls intra-cel·lulars. “Els pèptids de la nostra patent”, explica el Dr. Simó Schwartz Jr, “deriven d’una part extracel·lular del CD300, que té molta capacitat d’unió a l’esfingomielina.  Comparat amb tractament de referènciaactual, el TAT, el CD300f7 és molt més ràpid, internalitza molt més i no causa cap toxicitat. La utilització d’aquests pèptids en nanomedicina facilita i incrementa per tant el procés d’internalització de tot el cargo que transporten. Això vol dir que aconseguim introduir fàrmacs dins les cèl·lules en menys temps i en major quantitat”.  Els resultats d’aquesta descoberta no només permeten una internalització més ràpida dins la cèl·lula, sinó que també obren la porta a poder dissenyar nanoconjugats terapèutics molt més efectius.