Una quarta part dels menors que acudeixen a Urgències per motius psiquiàtrics s’han autolesionat

Segons un estudi publicat pel Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i el CIBERSAM (Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa de Salut Mental), un de cada quatre pacients pediàtrics que van acudir a les Urgències de l’Hospital Infantil per un motiu psiquiàtric entre els anys 2015 i 2017 tenien les autolesions com a motiu de consulta. L’estudi, titulat “Prevalença a tres anys de les conductes autolesives entre els motius de consulta a Urgències en població infantil i juvenil”, s’ha publicat a la revista Actas Españolas de Psiquiatría i ha comptat amb la col·laboració de la Unitat d’Urgències de Pediatria.                                                                                         

Concretament, es van analitzar 566 episodis clínics relacionats amb un problema de salut mental que van atendre’s a les Urgències pediàtriques durant els anys 2015 i 2017, i s’ha constatat que una quarta part tenien problemes d’autolesions (intents de suïcidi per sobreingesta de medicaments, talls al braç, cops autoinflingits, idees de mort, etc.).

Aquest problema s’ha observat especialment en noies d’una edat mitjana de 15 anys i tot sovint sense patologies psiquiàtriques de base. Com afirma el Dr. Marc Ferrer, cap de la Secció d'Hospitalització del Servei de Psiquiatria, investigador principal del Grup de Recerca en Psiquiatria, Salut Mental i Addiccions del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR) i líder de l’estudi, aquestes dades “conviden a reflexionar sobre un problema creixent i preocupant. Són nois i noies que per l’edat que tenen haurien d’estar gaudint de la vida sense gaire preocupacions i en canvi tenen un gran patiment emocional y una manifesta incapacitat per suportar-lo, i arriben a l’autolesió i en alguns casos al suïcidi”.

La Dra. Mónica Sancosmed, del Servei de Pediatria, explica que “qualsevol forma de provocar-se dolor és una forma d'expressar el patiment (ràbia, tristesa, solitud). Són emocions que no poden expressar, i els és més fàcil controlar el dolor físic que l'emocional. Amb això, alliberen part de l'ansietat que senten”. Pel que fa a la causa que porta els joves a autolesionar-se, interactuen múltiples factors. Hi ha factors de risc sociodemogràfics (predomini del sexe femení), psicopatològics (baixa autoestima, depressió, trastorns de conducta, abús de substàncies) i factors precipitants psicosocials (assetjament escolar, divorci dels pares, problemes familiars, abús sexual, violència domèstica, problemes econòmics, atur, dificultats en les relacions socials, sentir-se diferent, diferències ètniques, culturals).

Segons la Dra. Sancosmed, “l'augment de situacions precipitants com les esmentades, sumades a l'eclosió de les noves tecnologies, ha generat i fomentat aquest fenomen”. Molts adolescents i preadolescents, davant de vivències negatives, “es refugien en la realitat virtual de les xarxes socials, en les quals darrerament s'ha afegit un canvi en la percepció i ja no veuen les autolesions com una cosa negativa, i senten cert benestar per la pertinença a un grup i el formar part d'alguna cosa que està de moda”. Un exemple d'aquest fenomen, apunta la Dra. Sancosmed, són les etiquetes #autolesió o #selfharm que s’utilitzen en xarxes socials com Instagram o Twitter.

L’edat dels joves amb autolesions, cada cop menor

Les dades de l’estudi mostren com l’edat mitjana dels noies i noies que consulten a urgències per un problema relacionat amb la salut mental ha anat baixant al llarg dels anys: dels 16 anys el 2015 als 12 anys el 2017. “Malauradament, les dades d’aquest estudi van en el mateix sentit que les que s’observen en estudis similars en altres països i reforcen l’evidència de la necessitat urgent d’obtenir recursos específics per a aquesta població tan vulnerable que després pot desenvolupar trastorns psiquiàtrics greus i que es poden cronificar”, comenta el Dr. Ferrer.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS), a través dels seus Plans d’Acció en Salut Mental, considera prioritari atendre l’escletxa assistencial entre les necessitats dels joves i l’atenció que actualment se’ls dispensa, sovint insuficient quantitativament i qualitativament.