Vall d’Hebron acull la projecció de ‘Quimera’, un documental que explora el vincle invisible dels pacients trasplantats de medul·la amb els seus donants

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans recull fins a sis accepcions per a la paraula “quimera”. La primera evoca un monstre de la mitologia grega que escup foc, amb cap de lleó, cos de cabra i cua de drac. La darrera ens porta al terreny de la biologia i parla d’un organisme format per teixits amb genotips diferents. Entre aquestes dues imatges, la fantàstica i la científica, es mou ‘Quimera’, el documental que aquest dimecres s’ha projectat al pavelló docent de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron.

La pel·lícula explora el procés pel qual una persona que rep un trasplantament de medul·la òssia incorpora el material genètic del donant i passa a conviure, literalment, amb cèl·lules de dos orígens diferents. És el fenomen conegut com a quimerisme, fil conductor del documental. A partir de la seva experiència, el director, Willy Ormaetxea, construeix un relat coral amb deu pacients més, vuit de Vall d’Hebron i dos de l’Institut Català d’Oncologia, que expliquen com el trasplantament transforma la manera d’entendre la vida i posa en valor la donació.

Després de presentar-se al Festival de Màlaga, de la mà del Grup Espanyol de Trasplantaments Hematopoètics i Teràpia Cel·lular (GETH-TC), la Fundació Josep Carreras i l’Organització Nacional de Trasplantaments, ‘Quimera’ torna a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron per donar visibilitat a una realitat encara poc coneguda: què passa durant i després d’un trasplantament. En el discurs de benvinguda, el Dr. Francesc Bosch, cap del Servei d’Hematologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i cap del Grup d’Hematologia Experimental del Vall d’Hebron Institut d’Oncologia (VHIO), ha posat en valor aquests projectes que contribueixen a millorar el coneixement sobre la donació i a fomentar la sensibilització. A Espanya, es diagnostiquen cada any 1.500 caoss nous de limfoma de Hodkin. Aproximadament, el 85% es cura amb un tractament en primera línia de quimioteràpia. Però hi ha pacients que requeriran un trasplantament de medul·la de donant. Les probabilitats de trobar un donant compatible superen el 90% i el temps mitjà d'espera de 27 dies.

Willy Ormaetxea va ser diagnosticat d’un limfoma de Hodgkin el 2018, amb 31 anys. Les primeres línies de quimioteràpia no van funcionar, tampoc l’autotrasplantament. “Semblava que havia anat bé, però durant la pandèmia vaig suspendre el tractament de manteniment i la primera revisió va confirmar una recaiguda”, explica. El seu hematòleg, el Dr. David Valcàrcel, director de Trasplantament i Teràpia Cel·lular del Servei d’Hematologia de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, li va proposar aleshores un trasplantament de medul·la d’un donant anònim. "Per a aquest trasplantament, s'utilitzen cèl·lules d'un donant compatible, és un procediment en el qual se substitueix completament el sistema immunològic del pacient perquè la sang passi a generar-se a partir de les cèl·lules del donant. L'objectiu és que el nou sistema immune sigui capaç d'identificar i eliminar possibles cèl·lules malignes residuals”, assenyala el Dr. David Valcárcel. “No és un episodi fàcil, sovint és una de les últimes alternatives, però cal confiar en l'equip mèdic”, assenyala Ormaetxea.

En aquell moment va descobrir el concepte de quimerisme, que en el seu cas és tangible perquè inicia el trasplantament amb un grup sanguini i en surt amb un altre. D’aquí neix la voluntat de retratar com el seu cos passa a ser també part d’una altra persona. Del seu donant només en sap la nacionalitat i la data de naixement. “L’anomeno Hans perquè és alemany, però el que més em sorprèn és que és molt jove, té 19 anys, i sovint penso què el va portar a fer-se donant”, explica. El documental explora aquesta relació singular entre donant i receptor, dues persones que no es coneixen per motius legals. ‘Quimera és un viatge de Barcelona a Düsseldorf. El desig del director és que, d’alguna manera, el seu donant pugui saber que el seu gest ha tingut final feliç.

Un donant, una vida

Per construir el relat, Willy Ormaetxea va fer una crida a pacients a través de la Unitat de Teràpies Avançades. El resultat és un mosaic de deu històries, deu quimeres que aborden la malaltia i el “després”, la reconstrucció física, emocional i social. El film posa també llum a aspectes menys visibles, com l’aïllament durant el trasplantament, la por al rebuig o la recuperació emocional. Alguns pacients descriuen un dol silenciós, una sensació de pèrdua d’identitat o la dificultat d’expressar fragilitat. “Sembla que no pots estar trist perquè has sobreviscut”, lamenta el director.

Entre els testimonis hi ha el de l’Anna, diagnosticada de leucèmia durant l’embaràs, o el de la Ruth, que va remuntar quan semblava que el trasplantament no funcionava. També s’hi aborden seqüeles menys visibles que impacten en la qualitat de vida. El Dr. David Valcàrcel destaca el valor del projecte per apropar a la societat el recorregut dels pacients trasplantats i recorda que encara hi ha desconeixement sobre la donació. “Moltes persones pensen que donar medul·la és complex o dolorós, quan en la majoria de casos es tracta d’una donació de cèl·lules mare de la sang, segura i ben tolerada. Explicar-ho bé pot significar salvar una vida”, assenyala.

Segons l’Organització Nacional de Trasplantaments, a Espanya es van realitzar 3.844 trasplantaments de medul·la òssia el 2024. En aquest context, iniciatives com ‘Quimera’ contribueixen a donar visibilitat a una experiència que va més enllà del procediment mèdic i a posar el focus en les persones. El documental està en fase de desenvolupament. Ha rodat la primera part i busca finançament per completar-ne una segona part a través del micromecenatge, en la qual el director i la resta de pacients preparen el viatge a Alemanya per trobar més respostes sobre el seu donant en un recorregut que dona les gràcies als qui fan possible una segona oportunitat. La projecció a Vall d’Hebron ha servit per generar un espai de trobada entre pacients, professionals i ciutadania al voltant d’una realitat que continua sent, en bona mesura, invisible.