Un estudi de Vall d’Hebron identifica i analitza tres substàncies a la sang que podrien ajudar a conèixer millor la recuperació després d’un ictus

Un estudi investiga si determinades substàncies presents a la sang podrien ajudar a conèixer millor com evolucionen els pacients durant la rehabilitació després de patir un ictus. La investigació, liderada des del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), ha trobat associacions entre tres possibles biomarcadors sanguinis i aspectes de la recuperació funcional, com ara caminar, recuperar força muscular o dur a terme activitats quotidianes. Els resultats obren una via per estudiar si, en el futur, una anàlisi de sang podria complementar les avaluacions clíniques habituals, tot i que encara no permeten predir la recuperació individual.

El treball, publicat a Scientific Reports, s’emmarca en l’estudi SMARRTS, liderat pels grups de Malalties Neurovasculars i de Medicina Física i Rehabilitació del VHIR i la Unitat de Neurorehabilitació i Dany Cerebral de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron, en col·laboració amb altres centres espanyols. Aquesta línia ha estat presentada al recent Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Rehabilitació i Medicina Física (SERMEF), celebrat a Barcelona.

La Dra. Anna Rosell, cap del grup de Malalties Neurovasculars del VHIR, i la doctora Susana Rodríguez González, membre de la Unitat de Neurorehabilitació i Dany Cerebral de Vall d'Hebron i de la SERMEF i investigadora principal del grup de Medicina Física i Rehabilitació del VHIR, expliquen que l’objectiu “és estudiar si determinades molècules sanguínies reflecteixen processos de reparació cerebral i neuroplasticitat, així com la seva relació amb l’evolució dels pacients durant la rehabilitació”.

“Actualment, els metges rehabilitadors valoren la recuperació mitjançant escales clíniques i proves funcionals que mesuren la mobilitat, la força, la marxa i l’autonomia”, expliquen les investigadores, que destaquen que “l’objectiu a llarg termini és explorar si una senzilla mostra de sang podria aportar informació complementària a l’avaluació clínica convencional”.

Tres possibles biomarcadors relacionats amb la recuperació

La investigació és prospectiva (seguiment en el temps), observacional (sense intervenir en els tractaments) i multicèntrica (realitzada en diversos centres). Es van analitzar 62 pacients que havien patit un primer ictus i 43 persones de control. Els pacients van ser avaluats abans de començar la rehabilitació i posteriorment al cap d’un mes, tres mesos i sis mesos, combinant mostres de sang amb proves funcionals.

Els investigadors van estudiar quatre molècules relacionades amb la reparació cerebral i la neuroplasticitat, és a dir, la capacitat del sistema nerviós per reorganitzar les seves connexions: endostatina, GDF-10, uPA i uPAR. Els resultats assenyalen especialment tres d’aquestes molècules (endostatina, GDF-10 i uPAR) com a possibles biomarcadors per estudiar la recuperació.

Segons detallen Rosell i Rodríguez González, “els pacients amb nivells més elevats de GDF-10 i uPAR abans d’iniciar la rehabilitació van presentar posteriorment pitjors resultats en determinats paràmetres, com la velocitat de marxa, la força muscular o la funció motora del braç”.

Així mateix, expliquen que “una disminució més gran de l’endostatina durant el primer mes es va relacionar amb una millora posterior més gran en determinades capacitats motores i de força. Per la seva banda, un augment de GDF-10 es va associar amb una millor evolució de la funció del braç, l’autonomia quotidiana i la capacitat de caminar”. Les investigadores adverteixen que “les associacions observades no demostren que aquests biomarcadors causin una determinada evolució ni permeten encara utilitzar-los per predir individualment la recuperació d’un pacient”.

Cap a una rehabilitació més personalitzada

Rosell i Rodríguez González expliquen que, “si aquests resultats es validen, els biomarcadors podrien ajudar a comprendre diferents patrons de recuperació i estudiar quins pacients podrien beneficiar-se de determinades intensitats o estratègies rehabilitadores. També podrien contribuir a investigar les diferències en la resposta a les teràpies”. Aquesta línia compta, a més, amb investigacions anteriors sobre l’angiogenina, una altra molècula sanguínia els canvis de la qual es van associar amb l’evolució funcional i van mostrar diferències segons la intensitat del tractament.

No obstant això, les especialistes recorden que “la mostra és relativament petita i que el disseny observacional no permet distingir definitivament els canvis associats a la recuperació natural de l’ictus d’aquells relacionats específicament amb la rehabilitació”. Per això, consideren “necessari ampliar les mostres, validar els resultats en grups independents i incorporar altres factors clínics i biològics”. També destaquen “la necessitat de finançament per desenvolupar estudis multicèntrics de més gran dimensió”.

“L’objectiu final”, tal com destaquen les investigadores, “no és substituir la valoració clínica del pacient, sinó afegir en el futur una possible dimensió biològica a l’avaluació de la recuperació”. “Per aconseguir-ho, caldrà demostrar que la informació aportada per aquests biomarcadors millora realment la presa de decisions clíniques abans de plantejar-ne la incorporació als programes de rehabilitació”, conclouen.